¡Atrévete a pensar!

Només baixar del tren, vaig sentir que les meves cames tremolaven. No sóc d'aquí. No parlaré la llengua d'aquesta gent i, encara que no tingués trets tan diferents de la gent amb qui em creuava a l'estació, sabia que jo no era part d'aquell món. Els colors eren diferents. La música que sonava li era estranya a les meves orelles. A mesura que caminava en direcció al carrer, sentia que el cor bategava amb més intensitat. Era de dia i, encara que el sol brillava amb força al cel, el vent que tocava el meu cos era gelat. Però no tenia fred. Els pèls dels meus braços estaven de punta, però no tenia fred. A l'entrada de l'estació, fixí les meves orelles i vaig deixar que la pesada motxilla caigués a terra. El meu cos estava cansat però jo em negava a descansar. Encengué un cigarret i vaig tancar els ulls en el primer glop. Encara no sabia que feia en terres tan llunyanes però mai m'havia sentit tan feliç. Estava lluny de casa però no tenia por. La segona vegada que em vaig posar el cigarret a la boca, vaig obrir els ulls una altra vegada i vaig intentar, en va, localitzar-me en aquell mar de gent. Vaig tornar la mirada per dins de l'edifici i em vaig reparar en el gran rellotge. Era massa prompte. Tenia prou de temps per adaptar-me sola a aquell nou món. Vaig apagar el cigarret i, una altra vegada amb la motxilla a l'esquena, vaig donar el meu primer pas a València. Però em vaig aturar una vegada més. Just davant dels meus ulls i molt prop de recinte de l'estació, estava una gegantina figura mirant-me als ulls. El monstruós ninot superava l'alçada dels edificis i, en la seva mà dreta, sostenia una embarcació plena de personatges i animalets de tot tipus. Era preciós. Mai havia vist res semblant. Tot i l’absurda mida de la imatge, tenia una delicadesa en cada forma i expressió. Molt poc a poc, i sense desviar la mirada dels ulls del gran ninot, m'aproximí més a ell. A baix, altres desenes de figures molt ben esculpides, representaven escenes variades. Però no podia deixar de contemplar el més gran de tots. Era com si estigués hipnotitzada. Malgrat la quantitat de gent al carrer, em vaig sentir sola amb la meva nova descoberta, esperant que em digués alguna cosa. Com si, per un instant, fora a obrir la seua gran boca i a dir-me alguna cosa o revelar algun secret. Fins a hui, no sé que m'ha dit. En aquell moment vaig sentir la primera explosió. La meva primera reacció va ser baixar el cap com es estigués en un escenari de guerra. Vaig sentir forts bàtecs del cor contra el meu pit. La segona explosió va ser encara més fort i seguida de crits de la gent que, ara, corria per un carrer ample just davant meu. Instintivament, em vaig posar a córrer amb ella. No tenia ni idea d'on anaven, però sabia, per la força de les explosions que m’ aproximava a elles. Ja sense aire per la ràpida carrera, pare altra vegada més amb intent d'agafar un poc d'alè. Ara ja no eren explosions. Però un soroll continu de petards cada vegada més fort. Intentí respirar a fons però l'aire era d'un fum espès amb olor de pólvora. Vaig mirar el camí que acabava de recórrer i vaig veure el meu personatge aturat al mateix lloc, mirant on abans estava el meu cos inert i hipnotitzat. I no hi havia com caminar per aquell carrer. No tinc idea de quantes persones formaven una barrera que impossibilitava el pas. Callada però amb els ulls ben oberts i atents, vaig intentar processar totes les informacions que tenia dels primers trenta minuts que tenia allà. Res feia molt de sentit. Tampoc podia pensar molt. Atrapada entre el carrer i amb tant soroll, el meu cervell no podia pensar més. La nit va tardà en arribar. Vaig caminar pels carrers i em vaig topar amb altres monuments gegantins. A cada un d'ells intentava buscar pistes capaços d'explicar el que passava a la ciutat. Tot en va. Però ja no estava espantada. La meua oïda ràpidament s'acostumaren als petards i a eixes altures ja no em sobresaltava amb les explosions. Ara tampoc estava sola. Un grup de joves va intentar explicar-me el que celebraven mentre em oferien una estranya beguda de color blanc opac. De les seues paraules, no comprenia res en absolut. Però el líquid dolç i suau va baixar per la meva gola omplint amb una nova dosi d'energia. La poca comunicació verbal ja no era un problema. El grup es divertia amb la meva excitació i d'alguna manera ens compreníem. Una de les xiques portava un vestit ample, ple de daurats i brillants. La faldilla llarga i molt ampla tenia un delicat davantal com a ornamenta i vaig pensar que no seria una peça molt confortable, encara que molt bonica. Els monyos, com dos cargols lligats als laterals del seu cap completaven el figurí i semblava que la jove acabés de eixir d'un conte de ficció o fantasia. No vaig molt per a que la xica m’agafés per la mà i comencés a córrer i creuar carrers. Passarem per grups reunits al voltant de moltes cassoles que desprenien un dolç olor de safrà. A l'asfalt, asseguts junts, gent de totes les edats, compartien el menjar de la mateixa paella, en un tradicional ritu de comunió. No teníem temps per a això, em va dir la jove amb una única mirada. Al cap d'unes hores, unes xiques ploraven a llàgrima viva, els regnats s'acaben, deien; i una d'elles, la del foc, redoblava els seus plors en veure les figures de papercartró reduïdes a cendres dins de tota aquesta voràgine destructivo-sentimental amenitzada amb bandes de música. De nou al tren, tanque els ulls en un intent de conservar tots els colors d'aquell dia. La meua ment em porta a un altre món de somnis i, darrere meu, queden només les cendres d'una festa feliç.

Escrito por Marcela Vilas Boas, Ganadora del 1r Concurso literario de Wtransnet.